Avui no diré res de nou. Ni que mai ho fes, però avui segurament serà encara més evident. Soc barceloní, i ja fa tres nits que a les 10 tinc que abaixar el volum de la televisió. M’aixeco del sofà vaig a la cuina i agafo una cassola i una cullera i au, a picar. És un so tan simple, tan bàsic que és enorme a la vegada. Jo el considero un moment vital ja que reconforta, no ets sents sol. Notes que alguna cosa passa i tu en formes part. I això, reconforta.
Sóc un gran defensor del silenci i dels deliciosos moments de solitud pactada o espontània. Jo els necessito, m’ajuden a ordenar idees, fixar prioritats i gaudir d’un bé molt preuat, el cara a cara amb un mateix.
Però nanos, el poder de la cassola és gran. I el tribunal constitucional encara no ho ha vetat però vaja no hi posaria la mà al foc.
Cassoles, culleres i sentiment de comunitat. Reconfortant.
