viernes, 7 de noviembre de 2014

Cassoles

Avui no diré res de nou. Ni que mai ho fes, però avui segurament serà encara més evident. Soc barceloní, i ja fa tres nits que a les 10 tinc que abaixar el volum de la televisió. M’aixeco del sofà vaig a la cuina i agafo una cassola i una cullera i au, a picar. És un so tan simple, tan bàsic que és enorme a la vegada. Jo el considero un moment vital ja que reconforta, no ets sents sol. Notes que alguna cosa passa i tu en formes part. I això, reconforta.

Sóc un gran defensor del silenci i dels deliciosos moments de solitud pactada o espontània. Jo els necessito, m’ajuden a ordenar idees, fixar prioritats i gaudir d’un bé molt preuat, el cara a cara amb un mateix.

Però nanos, el poder de la cassola és gran. I el tribunal constitucional encara no ho ha vetat però vaja no hi posaria la mà al foc.


Cassoles, culleres i sentiment de comunitat. Reconfortant.

3 comentarios:

  1. Pajaro que vuela, a la cazuela.
    Donde tengas la olla, no metas la polla.

    Pa añadir.

    ResponderEliminar
  2. I a tu que t'ha passat?
    Vinc a veure't i resulta que ja fa mesos que no dius paraula. Quina llàstima, ja saps quant m'agradaven els teus textos. Aquest de la casserolada no es una excepció.
    Malgrat tot et deixo un saludet, mediterrani, i llevantí, que encara que estic ubicada aquí, a les terres catalanes, trobe a faltar “el caloret” valencià.
    Besets mediterranis.

    ResponderEliminar